DIÀLEG AMB LA IONA: CREAR I SENTIR

- Versió en català -

A Naguisa creiem en els oficis que bateguen a poc a poc i en les mans que donen forma a allò quotidià. Per això ens va fer especial il·lusió que la Iona Palau ens obrís les portes del taller de Can Ginestar, a Sant Just Desvern, on imparteix classes i, calçada amb les seves ABRA, ens mostrés part del seu procés creatiu: la calma del gest, la paciència del torn i la seva relació amb l’argila. Amb ella vam parlar sobre què significa crear des del procés, com la ceràmica ensenya a mirar més a poc a poc i per què tornar al territori, al material i a l’ofici continua sent una manera profundament contemporània d’avançar.

Entre taules enfangades i peces en procés, ens obre les portes del seu univers lent, honest i profundament arrelat al territori.

Els teus processos, igual que els nostres, parteixen del gest manual. Quin valor creus que té avui aturar-se a fer alguna cosa amb les mans?

Crec que és molt important, sobretot en la societat actual, on tot va tan de pressa, on prima la immediatesa, la individualitat i el fet de tenir-ho tot a un sol clic. La ceràmica t’obliga a estar molt present: si no hi poses els cinc sentits, les coses simplement no surten.

Per això cada vegada més gent s’apunta a classes; quan entren en contacte amb el fang, s’adonen de fins a quin punt desconnecten de la seva rutina i de la seva vida digital. No estan acostumades a concentrar-se en una sola cosa sense estímuls externs —i això és justament el que les atrapa.

Ara bé, crec que, com passa sovint, aquest auge de la ceràmica s’està portant a l’extrem i, en molts casos, banalitzant. S’estan venent experiències de dues hores per “produir peces”, promovent un discurs que va completament en contra del que és realment la ceràmica: un ofici lent, complex i profundament tècnic.

Evidentment, el problema no és de les persones que consumeixen aquestes experiències — de fet, posar sobre la taula la necessitat col·lectiva de desconnectar d’un ritme de vida tan frenètic és important.

Però, al meu entendre, el pes recau en els i les professionals de la ceràmica que promouen aquesta manera superficial d’entendre i presentar l’ofici. Perquè sí, està molt bé incentivar que la gent s’aturi i connecti, però per mi, no
s’hi val de qualsevol manera.

A les teves classes i en la teva pròpia feina poses el focus en el procés, més que en el resultat. Per què és important per a tu aquesta manera de mirar l’ofici?

Sempre he gaudit molt més ideant i creant que no pas contemplant el resultat final. No sé ben bé per què, però quan les peces surten del forn, se’m baixa tot. Per mi, el veritablement interessant és el fet de trastejar: la prova i error, l’experimentació, embrutar-me les mans… molt més que la foto finish.
Òbviament, hi ha peces que m’estimo i en les quals em reconec, però quan les miro, el que em torna al cap són les imatges del procés, no el resultat.

Em va passar exactament això quan vaig fer la meva exposició al Museu Terracotta de la Bisbal d’Empordà, “40º”. Va ser preciosa i és, avui, la fita professional més important que he assolit com a ceramista. Però, tot i això, mai superarà la felicitat que sentia mentre la creava al taller, enfangada de dalt a baix.

Pel que fa a l’ensenyament, la meva línia pedagògica —i potser també la meva lluita personal— és posar el focus en el procés creatiu i en l’aprenentatge, justament en contrapunt al qual comentava en la pregunta anterior. Molta gent arriba amb ganes de produir i obtenir resultats immediats, sense voler aprendre bé la tècnica, només intentant replicar una imatge de Pinterest i perdent-se, pel camí, tot el que fa que la ceràmica sigui tan rica.

Treballar des d’aquesta mirada centrada únicament en l’objecte final, per mi, no té sentit i va en contra de la seva pròpia essència. Per això insisteixo tant en el procés: perquè és allà on passen les coses importants, les que realment transformen i apassionen.

Ensenyes a persones de totes les edats. Què t’endús tu d’aquest intercanvi?

Els meus alumnes tenen edats molt diverses: els més petits tenen cinc anys i la més gran en té més de 60. Entre aquests extrems hi ha totes les etapes possibles, però el que més m’ha sorprès és adonar-me que comparteixen moltes més coses de les que sembla. La impaciència, la por d'equivocar-se i la frustració són punts en comú que apareixen constantment, i amb els quals treballo gairebé cada dia.

Ara bé, la passió, la fidelitat i la confiança que em transmeten durant les classes, així com veure la seva evolució artística, és el més gratificant de tot.

El que em fascina especialment és veure com, al llarg dels anys, he anat construint el meu propi estil i projecte pedagògic en ceràmica. I comprovar que, tant a Can Ginestar (on ja fa cinc anys que hi soc) com a l’Escola Canigó (on en porto tres), la rebuda ha estat tan bona i la metodologia ha arrelat tan bé, que em fa immensament feliç.

Sempre ho dic: estic educant en ceràmica i a través de la ceràmica. Em crec profundament la meva tasca com a professora; potser des de fora algú
podria pensar que només són classes de centre cívic o una extraescolar, però
per a mi és molt més que això.

El meu objectiu és transmetre una sensibilitat envers la ceràmica i, en general, envers tot el que és artístic. I quan veig que això passa, encara que sigui en petites dosis, sé que la meva feina té sentit.

Quin paper juga la paciència en la teva manera d’ensenyar i d’aprendre?

La paciència ho és tot en ceràmica quan vols aprendre la tècnica de veritat. Jo la insisteixo molt perquè vull que, tant els alumnes petits com els grans, entenguin bé tots els processos necessaris per crear una peça. El fang és un material que cal conèixer en profunditat i les presses són completament incompatibles.

Jo situo la paciència en dos moments clau. El primer és l’aprenentatge, especialment quan s’està aprenent a tornejar. Per mi, és fonamental, perquè entenc el torn a través de la repetició, del "desapego" i tallar les peces per la meitat per poder entendre’n els errors. Tot això requereix molta paciència. I, com que a les meves classes conviuen diferents nivells, és molt reconfortant per a elles veure que tothom ha passat pel mateix procés i que dominar el torn és possible.

El segon moment és l’espera: els tempos d’assecatge i de cocció. Amb els anys he après a aprofitar aquests temps d’inactivitat aparent per inventar recursos. A l’Escola Canigó, per exemple, hi tinc una bateria de jocs ceràmics per omplir aquests espais i convertir-los en moments igualment educatius i divertits.

I, de fet, sovint —tot i que els encanten aquestes sessions més juganeres— em pregunten: “Iona, avui no farem ceràmica?”. I sempre els responc que, encara que no estiguem tocant fang per crear una peça, sempre fem ceràmica.

L’argila de Sant Just forma part d’un paisatge concret, com el Mediterrani forma part de Naguisa. Què significa per a tu treballar amb un material tan lligat al lloc?

Treballar amb l’argila de Sant Just va ser un descobriment absolutament casual. Passejant per la Vall, vaig començar a recollir-ne de manera molt innocent perquè estàvem fent uns casals amb infants on treballàvem el concepte de l’entorn. A partir d’aquell dia, no he deixat d’investigar-la.

El que més em fascina és la seva versatilitat: em serveix tant per tornejar i construir peces com per convertir-la en una engalba o coure-la a alta temperatura fins a transformar-la en un esmalt —i és just en aquest punt on em trobo ara mateix, aprofundint en aquesta investigació.

Sovint, quan vivim en un lloc concret, no valorem el que tenim a prop i ens atrau més allò que és de fora. Però aquesta troballa m’ha fet descobrir i apreciar la Vall de Sant Just, un espai que, sent sincera, sempre m’havia generat certa indiferència. Gràcies a l’argila, he creat una connexió nova amb el poble: tot i haver-hi viscut durant molts anys, formar part d’associacions i participar encara avui— en activitats locals, mai havia sentit un arrelament tan profund com aquest.

A més, hi ha un punt que em fa sentir molt especial: en ser pràcticament l’única persona que hi treballa, estic construint un llenguatge propi, un registre exhaustiu i unes tècniques molt concretes, convertint-me a poc a poc, en una petita “experta” d’aquest material, i m’encanta compartir tot el que vaig descobrint per donar a conèixer el potencial que té.

En un moment en què tot tendeix a la homogeneïtzació, quin valor creus que té tornar al local?

En un moment en què tot tendeix a la homogeneïtzació, tornar a allò local té un valor immens. Vol dir reconnectar amb el que ens és propi: els materials del territori, les tècniques que ens han precedit i una manera d’entendre el temps i l’ofici que sovint s’ha anat perdent.

Ara bé, per mi només té sentit si és genuí. Quan el retorn al local es converteix en una moda o en un recurs estètic, perd tot el seu valor. Ho veig molt amb el tema d’anar a recollir argila: darrerament s’ha romantitzat molt el procés, s’hi posen etiquetes com “argila salvatge”, i moltes vegades queda reduït a un vídeo d’Instagram pensat per seguir una tendència. Però si darrere no hi ha un missatge, una intencionalitat o una reflexió sobre el material i el que l’envolta, tot es queda en la superfície.

Dins del món ceràmic, els fangs d’alta temperatura són molt apreciats i utilitzats. Quan estudiava, vaig notar com —potser de manera inconscient— es veneraven aquests materials, mentre que el fang vermell de baixa temperatura, el fang propi del nostre territori i el més tradicional, quedava relegat a un material “de segones”. Com que és barat i totes aquestes connotacions, sovint es fa servir per aprendre, però quan arriba “l’hora de la veritat”, per fer peces finals, se substitueix per altres fangs considerats “millors”.

Precisament per això m’agrada treballar amb fang vermell i reivindicar lo. Intento transmetre a les meves alumnes totes les possibilitats que té, revertint l’estigma que l’acompanya i mostrant que el nostre material local pot ser tan interessant, ric i versàtil com qualsevol altre. A vegades em plantejo —o percebo des de fora— que algú pot pensar que m’he “estancat” treballant com a professora de ceràmica, com si no fos tan valuós com fer exposicions o vendre peces utilitàries, com si aquesta altra via fos l’única associada al “prestigi”.

Sovint la conversa és: “A què et dediques?”

“Sóc ceramista.”

“Ah, i vens peces o fas expos?”

“No, sóc professora.”

“Ah…” i de cop deixa d’interessar.

Però a mi m’encanta sentir que estic transformant el meu entorn, que estic plantejant noves maneres de treballar i de viure la ceràmica. Crec molt en el poder de canviar les coses des de lo local, des de les accions petites, constants i quotidianes.

Per mi, això també és fer ceràmica: crear arrelament, sentit i comunitat.

Hi ha algún aprenentatge que l’argila t’hagi donat i que t’endús també fora del taller?

Uf, moltes. La ceràmica m’ha ajudat, abans que res, a conèixer-me millor. Quan treballo, i especialment quan tornejo, és quan més em conec: sé perfectament com em sento, què em passa i com he d’actuar en cada moment.

També m’ha ajudat a definir-me com a persona i a tenir uns valors i uns posicionaments clars davant de la vida.

M’ha ensenyat a ser humil i generosa, a entendre que l’esforç, la repetició i l’error són essencials per créixer. I que l’aprenentatge és molt més ric quan és compartit.

Però sobretot, el que més aprecio de la ceràmica és que m’ha regalat allò que sempre havia admirat dins l’ofici: una relació d’aprenent i mestra. En el meu cas, ha estat la Carme Malaret, amb qui el vincle va molt més enllà de les aules.

Què t’agradaria que les persones que passen pels teus tallers s’enduguessin, més enllà de la peça que fan?

M’agradaria que entenguessin què vol dir realment fer ceràmica: que coneguin els valors i la filosofia que l’envolta, que no la banalitzin i que la respectin.

Que aprenguin a valorar el preu i l’esforç que hi ha darrere de cada peça que veuen en una fira o en una botiga, i que comprenguin que la paciència, el desapego, l’error i la constància són essencials per aprendre.

També vull que juguin, que experimentin i que gaudeixin embrutant-se les mans; que descobreixin la bellesa de gaudir del procés i que entenguin que el resultat final no és l’únic centre de tot plegat. Que sentin que formen part d’un grup i d’una comunitat, que és important cuidar i compartir.

I, sobretot, que s’enduguin la certesa que tothom pot ser creatiu.